dissabte, 16 de febrer de 2013

EL LLAVANER DE POLINYÀ DE XÚQUER.


La Generalitat Valenciana l'any 2004 publicà a Internet un llistat del patrimoni de bens immobles i etnològics de la Comunitat Valenciana. Pel que fa a Polinyà uns del bens catalogats és el llavaner; a la descripció diu: “Situado en el camí de l'Ermita y construido en 1920. Actualmente únicamente quedan bases de los muros de ladrillo que lo sustentaban y cerraban el recinto, ademas de las tablas de piedra para lavar y un muro de contención empedrado”. Era veritat en gran part. Quedava més del que podíem vorer a simple vista i algunes persones ho teníem clar.

L'any 1982 el llavaner de Polinyà estava en peu; en no massa bon estat perque quasi no es gastava, o feia molt de temps que no es gastava; alguns xiquets jugaven allí, com sempre. I poc més. Un anys abans l'Ajuntament rebaixà les pedres de llavar i el terra de la part final de l'esquerra per permetre que les dones que continuaven gastant-lo aplegaren a l'aigua. El 20 d'octubre de 1982 la pantana, entre altres coses, va desfer el llavaner; el tombà com un castell d'arena. Els sostre caigué dins el llavaner i les parets dins els camps del costat. En el procés de neteja l'ajuntament va deixar lliure el canal d'aigua amuntegant els materials sobre els que ja estaven allí. Per això, quan els tècnics de Conselleria vingueren trobaren el que descriuen a la fitxa: poc més que l'estructura.

Alguna gent del poble quan caminava cap al cementeri lamentava la pèrdua del llavaner; les dones que l'havien gastat més que ningú; també alguns que havien jugat allí i caigut/tirat dins l'aigua. També algunes persones teníem motius de preservació del patrimoni. La meua teoria, i d'altres persones amb qui vaig parlar, estava clara: baix de tanta escombraria i terra estava el llavaner. Al menys el terra i les pedres de llavar: perquè ho llevem i així tenim al menys l'estructura del nostre llavaner? Però pensarem que posat a demanar millor un projecte complet, envejós (pensavem) i a vore vindre.

Així ho feren els tècnics municipals. Dividirem la feina en dues fases: una primera de neteja, recuperació de material i recuperació de les pared i una segona fase de recuperació de la coberta. S'afegia a l'estructura original una pared a l'entrada i al final per donar-li més força a l'estructura; pel que poguera passar. L'ajuntament presentà el projecte a la Diputació i dins els programes de Recuperació i Restauració del Patrimoni es concedirem una subvenció per a la primera fase. Al cartell de l'obra constava: “Obras de restauración para la conservación de inmuebles de la provincia de Valencia que posean valores historico-artísticos o de interés local. Diputación de Valencia.”. De l'obra s'encarregaria l'arquitècte municipal Bernardo Casterà i fou adjudicada a Construcciones Bonora Talens. Cal dir que el propietari de l'empresa en aquell moment, Eduardo Bonora (pare), mostrà un especial interés en el treball, de principi a final i es dedica de valent amb els seus treballadors implicant a altres empreses i persones del poble com més endavant vos contaré.


LA PRIMERA FASE

Amb el més setembre de 2005 començaren les obres. El dia 2 visitarem el lloc per vorer com estava abans de començar i fer fotos.


A banda i banda de la sequia es poden vorer les pedres de llavar; a continuació la terra i enderrocs del llavaner, la pared-límit amb els camps que al temps era la part baixa de la pared del llavaner
Dins al camp del costat molts material estaven encara tal com van caure: algunes llenços de pares, alguns arc de la finestra (com el de la foto) i altres material com les teules de la coberta, teules planes alacantines.


Arc d'una finestra tal com el trobarem en començar les obres.


Posats a la feina la primera cosa fou netejar l'espai intentant recuperar tot el material possible. Es recuperar moltes rajoles que després s'han utilitzat a les parets del llavaner com vorem més endavant.







Després es reconstruiria la paret del llavaner. Com que no hi havia prou rajoles original i volíem utilitzar totes les possibles es decidí que les rajoles del llavaner es quedarien cara-vista i les noves anirien lluïdes; en realitat el llavaner antic estava lluit. Així començaren a alçar novament el llavaner sobre la base de l'antic i amb materials recuperats.








La idea incial era utilitzar també els arcs de les finestres que quedaven a terra, a la vista, als camps. Un dia em cridà Eduardo Bonora per donar-me una mala noticia: en tocar els arcs s'havien desfet. Un parell de dies després vingué la bona noticia: netejant el camp havien trobat uns arcs soterrats, estaven en perfecte estat i podien utilitzar-los. Ahí entrà la tècnica antiga. Eduardo havia treballat de jove a la fàbrica de Material del Tio Emilio l'obrer i recordava que es reproduïen a partir d'un motlle. Lluís Almiñana va fer el caixó de fusta i els arcs els multiplicaren. Els dos primers de cada costat son originals, els altres copia. Així, en octubre del 2005 quedava acabada la primera fase de la recuperació del Llavaner Públic de Polinyà.









L'any següent presentarem a la Diputació la segona fase del projecte però no ens concedirem la subvenció. Però insistirem l'any 2007 i ens va anar be: ens concedirem prou diners per a acabar l'obra: la coberta, l'enfoscat, revestiment, baranes, escala,...., així que ens posarem mans a la feina.

SEGONA FASE.

Començaren acabant-se el mes d'abril i prompte anà apareguent la coberta de tela plana o alacantina, igual que la que tenia abans el llavaner. Una coberta amb tirants. Quasi tot idèntic a com estava. Canviarem una cosa; millor dit, afegirem una cosa. Els tècnics recomanaren afegir a l'entrada i l'eixida del llavaner una pared amb arc que donara més força a l'estructura i evitara que una avinguda d'aigua es poguera endur altra vegada l'obra (millor que no vinga eixa aigua però no està de més pervindre. Obviament així es va fer, seguint l'estètica de l'edifici. Haguerem de fer l'escala també en un lloc diferent i amb diferent forma: on abans estava l'escala ara hi ha una estructura del clavegueram que no es pot tocar; així ferem una accés a l'altra banda i li posarem una barana de ferro que abans tampoc tenia però que millora l'accés.












Així aconseguirem recuperar per al poble una edifici que molta gent s'estimava i que espere que la majoria del poble ara estime també. Quan va estar fent-se l'obra es sentiren pel poble comentaris per haver-se gastat diners en eixa obra que, deien, no feia falta. Primer deixar constància que soc de l'opinió que mantindre i recuperar el patrimoni d'un poble es precís, sempre es puga. Segon solament dir que eixes dos subvencions que vingueren de la Diputació de València són exclusivament per a obres en patrimoni i vingueren perquè al Diputació i la Conselleria tenien catalogat el lloc dins el patrimoni cultural i arquitectònic del poble; eixos diners no hagueren segut aprovats per a una obra nova o altra activitat. Ho dic amb idea d'explicar i no de rebatir a ningú en concret. A més es va crear treball en una empresa del poble.

Eduard J. Gay







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada