dimarts, 26 de març del 2013

Del Diumenge de Rams a la Pasqua


Quan s’acosta el Diumenge de Rams a Polinyà s’olora ja la Pasqua. Encara queda per passar alguns actes religiosos i alguna cita amb la cuina però està ben a prop. Abans sonava amb insistència allò de “Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans”; ara sembla una cosa més silenciosa, no se si quasi desapareguda. Tot i això en dia tan senyalat es fàcil vorer als menuts de cada casa amb vestits nous.

El ritual del dia no el trobe massa canviat: comença l’acte religiós, el beneeixen els rams i volta pels voltants de l’església. A la missa els menuts nerviosos esperant els perols i els quintos de l’any esperant el seu moment de glòria. Perquè a Polinyà és el dia de glòria de la quinta corresponent, el seu moment de protagonisme, quan són el centre de la festa en fer una muixeranga per agafar eixe cabàs amb diners; abans amb un pollastre viu per a la paella, poc després ja mort i així fins arribar a una quantitat de diners per a fer-se la festa. És el dia en que surten als carrers demanant “la voluntat per als quintos”. Però no ens avancem.
No tots estan dins l’església. Alguns no tenen intenció, sols acudeixes per la festa, altres vigilen als xiquets més nerviosos que no poden estar quiets a la cerimònia i altres preparen a a la Casa Rectoral els perols amb paquetets amb dolços i el cabàs per als quintos. De normal deurien ser els festers del Crist, de fa anys és algú de l’Ajuntament amb l’ajuda de festers, dels Crist o d’algun barri.

Comença a sortir la gent de l’església i fer rogle amb voltant de la corda que penja de la porta de l’església,  als peus de Sant Sebastià fins al balcó de la casa del Rector. Baixa un perol (últimament una maceta de fang), a un xiquet o xiqueta se li tapen els ulls, agafa un garrot i comença el ritual de les cucanyes, el nom d’aquesta activitat en correcte valencià, tot i que al meu poble diem perols. Un darrere l’altre els perols/macetes van sent trencats amb l’alegria del protagonista i l’aplaudiment dels presents. Mentre, els quintos esperen el seu moment.
Acabat el moment dels xiquets el cabàs apareix penjant a la corda i aquells i aquelles que compleixen anys saben que els toca a ells, que fent pinya, agafant-se fort de les mans, donanse suport els uns als altres, han fer una torre, una muixeranga, i aplegar fins el cabàs; no sols per aconseguir els diners, també la glòria d’haver fet el que tocava, de pujar fins al més alt del Diumenge de Rams i complir la tradició sense caure; com a molt amb algun ay! dels presents. Una figura magnífica del que deuríem ser les persones els grups: una fort suport els uns dels altres; m’emocionen les mans agafant-se fort, fent força, col·laborant, unides. Tinc tota una col·lecció de fotos. Enguany quintos i quintes de 1995 amb complit amb el ritual i en acabar l’acta posaven orgullosos per a tots els qui volgueren fer la foto o rematar el vídeo. Després a celebrar-ho, passar-ho be i crear un bon record.

En acabar l’acte la cosa continua, tot i que alguns recordem que les coses van canviant tot i que de vegades ho ignorem per motius diversos i de certa complexitat. Els actes religiosos han perdut força i inclús alguns han desaparegut. Pot ser perquè abans l’obligació de participar imposada pel moment i l’època, pot ser perquè hem canviat. Recorde que les xiques es passaven llistes per vore quin dia els tocava la vetlla. Amb la Santa Santa a l’església apareixia el monument del Crist mort que havien de acompanyar; i allí estaven, de genolls als reclinatoris davant l’imatge. Ha desaparegut també l’acte de la salpassa. Un acte que alguns encara recordem.

Dimecres Sant. A l’escola estàvem content perquè el dia era diferent, canviava la rutina. A les cases des de bon matí l’activitat era frenètica. S’havia d’obrir casa i per tant tocava neteja general. La porta de bat a bat i a l’entrada un platet amb sal, un ou i un got d’aigua. El Senyor anava a acomiadar-se abans de la passió. El rector, amb escolanets, feia la volta pel poble beneint les cases en un ritual que segur es perd en la nit dels temps, en les més antigues tradicions religioses de la humanitat: la sal, l’aigua i l’ou, signes de vida. En cada casa agafava l’ou, mesclava la sal de la casa amb la que duia així com també l’aigua beneïda que portava i feia la corresponent benedicció als qui esperaven agenollats a la porta de casa. A l’escola, al carrer Trevijano, enfront de ma casa, esperaven en fila davant les aules; en aplegar el rector el  ens agenollaven per rebre la seua benedicció. En aquells ens preguntàvem que feia els rector amb tant ous, un per cada casa; històries, comentaris, rumors, .....a algun lloc anaven a parar, supose.

Rituals, costums, ... Com la carraca. Amb la mort de Crist i el corresponent dol no es permetia el toc de campanes i per anunciar les cerimònies religioses calia fer volta al poble alguns escolanets fent sorolls amb la carraca i anunciant els actes. I fent la memòria endarrere no era l’única prohibició. Ni música, ni alegria, ni color; la radio i la tele sols emetia música religiosa; inclús m’han contat que les anelles de les cases, els picaports, s’embolicaven amb tela per a que no feren soroll. Estàvem de dol per la mort del Crist. Tots estàvem de dol. Quan era jove i ja existia la Discoteca Moby Dyc, que molt ni haureu sentit parlar, la gent jove esperàvem el dissabte la nit, després la missa de resurrecció, en que la música i l’alegria podia tornar a sonar. La gent major, la que visqué lo d’embolicar les anelles de les cases recorda que després de missa tots es dedicaven a fer sorolls amb el primer que pillaven, i picaven a les portes de totes les cases les anelles,.... tot per mostrar l’alegria de la Pasqua.

La Pasqua, la festa, la diversió, la primavera, la muntanya dels pins, la muntanyeta pelà, el berenar de la mona. Però per això encara falta. Esta setmana toca el potatge, les mandonguilles de bacallà i l’arnadí. De menut el potatge era obligació i com a xiquet obedient no posava inconvenient però esperava amb desig el moment que ma mare fregiria les mandonguilles i traguerè l’arnadi, eixa joia d’orige musultmà de la nostra gastronomia que ens toca disfrutar aquestos dies. En realitat actualment podrien fer-lo en qualsevol de l’any però no seria igual; la setmana santa és el moment de l’arnadí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada