UNA FOTO PER FELICITAR NADAL.

Entre la documentació de l’arxiu municipal fa algun temps aparegué una felicitació de Nadal; la cosa en principi ni és excepcional ni sembla important. La targeta era de l’Alcalde d'aquells moments Juan José Medina, a qui molts de vosaltres ni recordeu. El que té d’interessant la postal és la imatge utilitzada: una foto aèria de Polinyà. La foto aèria de Polinyà que molts coneguem és la que ha estat durant anys a la paret del Casino; està no té res a vore amb aquella i resulta molt interessant. Vos la presente:

He marcat alguns punts de referència per a que es situeu millor (recordeu que punjant sobre la foto podeu vorer-la en gran). Però hi ha un problema: no sabem de quin any és la foto: a la felicitació no posa data: Feliz año;  pero cap any que ens oriente. Així que haurà de parlar la foto. I ho fa. Voreu.

Hi ha una cosa que hem cridà molt l'atenció a la foto. A l'est (dreta) el poble acaba en el sequer, l'espai on ara estan els carrers Algar, Fortaleny i Corbera. D'aquell sequer queda encara el motor dins els jardins de la plaça de l'Algar. El podeu vore en l'ampliació. Està just baix del cartell que indica que la foto està a l'Arxiu Municipal.

Un poc cap a baix hi ha una altre edificació: la trilladora; entre les dos un gran amuntegament. Hem cridà l'atenció eixò muntó tan gran així que tocava preguntar; la resposta va ser sempre....Xe si, això és la palla de l'arròs. Ells ho tenien clar. Al poble en aquell moment encara hi havia prou terres d'arròs, que era treballat i preparat en aquest sequer, entre altres dels que hi havia. Baix la trilladora hi ha alguna cosa escampada, l'arròs; el muntò el forma la palla que s'ha anat acumulatnt i que després serà aprofitada. Per tant, em varen dir, eixa foto deu estar feta pel més d'octubre. Alguna cosa anem sabent per tant de la foto.

Una altra cosa important està a l'oest (esquerra) de la foto.  Ens trobem que el poble acaba amb les Escoles Trevijano; això ha segut així molt anys. Però si ampliem la foto per vore de prop les escoles ens trobem que les cases d'enfront estan en construcció. 

L'Ajuntament de Polinyà va comprar els terrenys per fer el col·lege el mes de setembre de 1962; les obres son declarades urgents i en febrer de 1965 queden inaugurades, tot i que els xiquets i xiquetes del poble tardaran en ocupar-les perquè no aplega el mobiliari. Tenim per tant un espai de temps entre 1962 i 1965, més bé aquest últim donat que les Escoles semblen acabades. Mireu la foto: Està atrasada la construcció de les cases. Sobre la seua construcció d'aquestes no he trobat documents però m'han dit que començaren quan ja estaven fent-se les escoles i les acabaren després. 

Però ampliant i mirant coses a la foto, cosa en la que et pots passar un bon rato, vaig observar un detall. A la l'ampliació de l'escola, a la banda de dalt es veuen les últimes cases del poble eixint per carrer del Crist. L'última casa vivia Enrique Salom i en la foto es veuen andamis; és a dir que estaven en obres. He buscat a l'arxiu i la casa estava en obres entre setembre de 1964 i desembre d'eixe mateix any.

Sumant la informació tindriem que segurament la foto es faria cap al més d'octubre-novembre de l'any 1964. Segurament la felicitació serà de l'any següent; no crec que el tema de fotografia i tal fora tant ràpid com per a poder gastar-la en desembre del 1964.

Mirant la foto trobareu a faltar la finca de la placeta, que no té encara ni mostra dels fonaments; si que estan, és clar, les cases del carrer Sant Vicent. Però seguim mirant el poble amb ampliacions i retalls de la foto, si us sembla.

Ens movem un poc i trobarem el carrer Pizarro, bé, el carrer la Muntanya com diem normalment, amb les dos cases que ara queden a la ronda Alzira i ací vegem dins el terme, al final d'un caminet que voreja l'última casa. Anant cap a l'est (dreta). A la part de dalt de l'amplilació, la plaça de l'Ajuntament; que en aquells any es deia Alfonso XIII, cosa que inclús algún veí del carrer ignorava. Apegades a l'Ajuntament, on ara està el Centre Cultural Ausiàs March, les escoles velles, que molts encara recordareu, el carrer Canonge Hernandis i el que serà el carrer Lepanto; dic serà perque ara apenés és un camí. Mireu sinó l'altra foto, que vindria a ser la continuació.

Podeu vore la plaça del Jardí a la banda de dalt, amb el carrer Sant Sebastià; a la plaça del Jardí l'antic Hostal, fent cantó al carrer Sant Josep, que apenes es veu. El carrer Ermita, eixint del poble; les ultímes dos cases eixint a l'esquerr (mirant la foto a dreta) les antigues escoles, hui dos vivendes particulars. Enseguida els horts, amb una caseta que poden vore: un dels motors de reg que el poble ha acabat menjant-se amb el seu creixement. Enfront el solar de la Fusteria Hidalgo; sols això, un solar.

Anem a la part nord del poble. La zona de l'Alameda, amb el riu dalt de tot, pegat al poble; la Casa Cuartel de la Guardia Civil, l'Alameda, amb les tradicionals palmeres, hui desaparegudes (maleït bitxo). La casa del metge, .... i els que viviu o heu viscut allí podeu anar buscant la vostra casa, o la dels vostres avis, o el lloc on anaveu a jugar, .....

Movent-nos altra vegada, ara cap a l'oest (esquerra) anirem repasant el poble, coses que perduren i coses que ja no estan, o son diferents:

El camí del Riu. Camí perque encara no era carrer, no hi havia cases; les últimes eren al carrer Esparteria. Al nord del carrer Esparteria es veuen clarament les naus de l'Empresa Envases Albelda, amb el tamany que molts hem conegut, abans del seu gran creixement.

Eixint pel carrer del riu ens trobem la mota, amb la caseta on es guardaven els portons; aquelles fustes que servien per tallar el camí en cas de perill de riuada; allí hi havia un tall en la mota per poder accedir millor al Poaor, on, si heu llegit un article anterior hi havia un negoci d'estracció de sorra (arena). Ampliant molt la foto inclús es poden vore les barques vora riu.

I continuem el passeig cap a l'oest (esquerra), vorejant el poble. 

A la part superior dreta de l'ampliació apareix el començament del carrer Esparteria, i també el carrer Sant Antoni, que acaba en La Casota, l'última edificació del poble. Al centre de la foto el carrer del Crist, l'antiga carretera i a la dreta del tot, seguint el carrer la casa que ara és un bar, el Dyc; una casa a la que recorde entrar de menut; ens agradava guaitar: entraves i hi havia uns escalons que pujaven i una porta cristalera que ens semblava molt gran, una cristalera de molts colors. Però mirem millor la casa amb una altra foto.

 Aci podeu vorer millor la zona, la casa, ... Al cul de la casa, on s'acabava el poble i començava el camp, hi havia una senia, el que quedava d'ella. Un lloc on als xiquets ens agrava anar a jugar; els major ens deien que no deviem, que era perillós. I, com sempre, eixa prohibició, eixe perill, despertava la curiositat.

A l'esquerra de la foto podeu vore millor la casa d'Enrique Salom amb els andamis, com vos comentava abans. 

Pero voldria que es fixareu que enfront de la casa que ara és el Bar Dyc hi ha un solar, un solar on anys després es va construir la Cambra Agrària. Ampliant la foto a tope s'endevinen les restes d'unes parets, unes pedres que recorde perque jo jugava prop d'allí. En aquells any no ho sabia però eren les restes de l'Ermita del Crist de la Sang. De moment és el més aproximat a una foto de l'ermita que tenim, eixos cudols que s'endivinen des de dalt.

Hem pegat una volta al poble. Caldra acabar al centre. Allí trobarem la plaça del Casino, l'Esglesia, que poques voltes vegem de dalt, la plaça del jardi, en la seua antiga forma; al cantó de la plaça amb el carrer Sant Josep l'Hostal. Alguns detalls més podriem anar vegent per poble ampliant i buscant a la foto. Cadascú el que més sap, el que li porta records, els llocs on va viure, o viviem persones que estimava, o llocs on jugava. I ho podem vore des de l'aire, cosa poc habitual. 

Tot això perque aquell anys, el que era alcalde, Juan José Medina Garcia, va comprar una foto aèria que alguna empresa faria i va decidir gastar-la per felicitar els Nadal. No tinc idea si algú del poble la va rebre i la conserva però m'alegre que en algun moment, algun empleat municipal gastara la felicitació per marcar una pàgina en un llibre de comptabilitat i allí es quedara. Això ha fet possible que com a arxiver, escarbant papers, un dia jo em trobara el document i vosaltres pugau disfrutar de vore com era Polinyà, el nostre poble, en una foto aèria de l'any 1964,. per allà el mes d'octubre.

Eduard J. Gay

EL REG A POLINYA: REGAR A TAHONA

Fina la Llumera Llavant

Fa temps, molt de temps, hem deixaren una foto que ja conegueu perquè l’he posada a l’article sobre el llavaner; me la va ensenyar Fina la Llumera. En portar-la a casa el primer que li vaig sentir a mon pare: ahí al final deu haver una tahona. Era la primera vegada que sentia la paraula i mon pare m’explicà en que consistia una tahona. Podeu vorer a l’ampliació de la foto que era veritat: allí estava la tahona. Mon pare la recordava perquè havia tirat a tahona moltes vegades en eixe camp.

La tahona del llavaner

Uns anys després, a classe de l’Escola d’Adults, estàvem parlant del terme i explicava formes de rec. A les alumnes es va estranyar que coneguera la tahona; els vaig dir que mai n’havia vist una però sabia com funcionava. Uns mesos després em regalaren una tahona, una maqueta d’una tahona. Havien estat parlant amb Jose María Carbonell Castells per a vore si em pintava una tahona però Jose María va preferir agafar un tros de fusta i tallant, tallant fer una tahona tal i com la recordava ell en un camp on anava de tant en tant, un camp a la partida de l’Alberell que era de José María Bonora, el meu avi per part de mare. Quan em donaren el regal no sabia com respondre: s’ajuntava el qué era, l’objecte, el treball magnífic d’un artiste local, que el model fora una tahona de la meua família i que el regal me’l feren les meues alumnes, a qui tant m’estime.

 Eixe any l’article del llibret de festes parlava de la tahona i l’acompanyava amb una foto. Aquell article va portar que Avelino Moreno, després de festes em va contar que havia trobat les restes d’una tahona al terme de Fortaleny; a l’endemà, 23 de setembre, vaig anar a fer-li fotos, abans que desapareguera. Unes setmanes després ho vaig exposar tot a la Trobada d’Artistes Locals: l’obra d’art de José María Carbonell, la Foto de la Tahona del llavaner (foto de Fina la Llumera), les fotos de la tahona de Fortaleny i un cartell amb una dita popular de Polinyà que també em regalaren les meues alumnes, que jo no la sabía: "Tahona en la Poadora, tahona en l’Alberell, a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar". Eixe dia una persona m'explicava un altre sistema de regar. Antigament es criaven unes carabasses que, en secar-les, la pell es quedava molt dura. Com que els poals havien de ser de ferro i els podia pagar sols alguns posavan un parell de canyes o una fusta i ho gastaven per traure aigua de la sequia i regar les verdures o els planons; quin esforç!!.

Maqueta de tahona obra de José María Carbonell.

Una vegada es sap com es allò de regar a tahona s’entén a la perfecció la dita. Amb el dibuix fet amb la tahona que acompanya l’article, i que anava al llibre de festes, ho entendreu tot.

Primer cal descriure una tahona: una construcció de fusta amb forma de canal que es posava als camps vora la séquia per regar. A una part, la que havia d’entrar a l’aigua com un caixò per arreplegar l’aigua: al fons una porteta per permetre entrar l’aigua. A l’altra part de la tahona, dues barres per agafar la tahona i poder fer força.

La tahona de Fortaleny

Per regar es deixa caure la part baixa dins l’aigua (A del dibuix); l’aigua entre per la porteta i ompli la part de la tahona que queda baixa l’aigua. Una persona tira de l’altra punta, (B al dibuix) cap a baix. La canal que en realitat és la tahona bascula cap a dins del camps i l’aigua corre per dins d’ella de la part A a la part B, que està oberta i permet eixir l’aigua per regar el camp. I tornem a començar, perquè a cada moviment de tahona era poca l’aigua i s’havia d’accionar moltes vegades l’aparell per poder omplir el camp i regar. Sovint els menuts de la casa, siguen xics o xiques, o les dones de la casa, es posava per damunt la canal (part C del dibuix) i anaven movent-se de B a  C per fer de contrapés i que siguera més facil moure la tahona. Els xiquets i xiquetes ho prenien com un joc, sobretot en estiu, perquè de tant en tant es deixaven caure a l’aigua.

La tahona de Fortalenys

Imagineu-vos regant a tahona hores i hores i entendreu allò de “a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar”. Això també ens porta a pensar en la feina que els nostres avantpassat per tirar endavant els seus cultius, les dificultats per aconseguir una collita darrere l’altra, per poder tirar endavant. Si el camp el tenies a nivell baix, a  nivell de marjal, al mateix nivell de la séquia no tenies massa problema; si el camps estava més alt que la séquia, si estava en un alter, havies de vorer com pujar l’aigua; la tahona era una possibilitat perquè en aquell moment motor en tenia qui en tenia; òbviament amb el progrés i la major facilitat per regar la tahona començà a desapareixer i, fins i tot,  ha anat perdent-se a l’arxiu de la nostra memòria. Sempré hi ha qui ho ha viscut i ho conta, entropessa amb algú que escolta i en un moment oportú ho escriu per a que més gent conega i sàpiga que era una tahona i el que suposa regar a tahona. Mai deixaré d’agrair prou a tota eixa gent que m’ha aguantat les preguntes, els interrogatoris, i que al llarg del temps m’ha tramés el que sabía.

Eduard Josep Gay Gay

LES CASES A POLINYÀ L'ANY 1646.

La història és com un puzle que hem d’anar construint peça a peça. Fem ús de la memòria, dels testimonis, dels vestigis que ens queden del passat i sobretot de documents. De vegades ens dona per a reconstruir uns fets, altres per completar una informació i sovint, en principi, com a curiositat.

Fa temps que tinc localitzat un document que en principi diu poca cosa: que a Polinyà l’any 1646 hi havia 52 cases. Així, aïllat, és una dada poc significativa. Haurem d’anar completant-la amb l’evolució de les cases. El document està signat per Jaume Llopis, notari públic de la Vila i honor de Corbera. Però hi ha una informació que, tot i ser fonamental per al nostre passat sí resulta curiosa i anecdòtica. I, ¿perquè no cobrir o despertar la curiositat? El sr. notari fa un llistat de les 52 cases del poble nomenant-les pel seu titolar o cap de casa. Així, al llegir el document, podeu anar fent una ullada als cognoms que hi havia aquell any passejant pel nostre poble.

El document, copiat textualment diu així:

“Polinyà. Index e repertori del número de les cases del lloc de Polinya dins dels llochs de la vila y honor de Corbera fet per los Justicia i Jurats de la dita Vila.

Als electes dels tres estaments del Regne de Valencia certifique yo, Jaume Llopis, notari public que los dits justicia i jurats han fet lo index e repertori del numero de les cases del lloc de Polinya, que es tenor del següent:

Vicent Rubio, Gaspar Santamaria, Josep Rubio, Miquel Garcia, Joaquin Manyes, Simó Banquet, Miquel Pastor, Josep Rubio menor, Alonso Martínez, Joan Renuera, Vicent Girbés, Viuda de Pere Martí, Pedro Miranda, Paula Robio viuda, Joan Martí, Gregori Santamaria, Jaume Santamaria

Viuda de Joan Cotejo, Batiste Rubio, Batiste Gibert menor, Francesc Nadal, Lluis Nadal, Francesc Adsuar,Viuda de Francesc Prats. Nofre Navarro. Miquel Gil. Viuda na Banqueta. Batiste Banquet. Vicent Llinares. Francesc Bas. Viuda Na Puig. Pere Rubio, Vicent Garcia. Miquel Sans. Nicolau Banquet. Francesc Robio. Bertomeu Pastor. Viuda Na Marrades. Tomas Nadal. Diego Garcia. Agosti Garcia, Esteve Nadal. Pau Garrigues. Mosen Andreu Garrigues, vicari. Vicent Burguera. Batiste Gibert major. Francesc Ferrer. Lluis Garrigues. Viuda de Bert Prats. Antoni de Soria. Antonio Gil. Tomas Marti

52 cases

E perque dites cases de propia ma escrites que tenene en si cinquantados cases, fe sia donada, yo dit Jaume Llopis, per a autoritats Real Notari publich, asi pose mon signe.

Entregada a 14 de novembre de 1646”

Igual heu vist reconegut el vostre cognom; tal volta no. Podeu pensar que ahí teniu un avantpassat però realment és molt complexe afirmar-ho; però sempre pot quedar be allò de .... el meu cognom ja estava al poble. Jo no puc dir-ho; el meu cognom, Gay, no apareix a Polinyà fins al segle XVIII.

L’objectiu del document seria per a cobrament d’impostos així que podem considerar el document com un padró d’impostos.

De moment deixe a la vostra imaginació construir el poble amb 52 cases: quines? en quins carrers?.

Eduard J. Gay