He dit
moltes vegades que també el terme és Polinyà, que també es poble; està ahí i
sovint no li prestem massa atenció. Inclús pot ser que el passegem, eixim a
caminar, a fer una volta i mirem sense vore. Perque mirar es fixar la vista i
vorer saber allò en el que ens entra pels ulls. Així que igual, si us sembla
bé, si us apeteix, començar a passejar el terme, i el poble fixant-nos un poc
per on anem, per on passem, coneguent un poc més l’espai que habitem.
És molta
la gent que en sortir a caminar pel terme pren la ruta que direm de l’ermita;
per res en especial; tal volta perquè dels llocs per on passarem pot ser siga
el més oblidat.
M’agrada
eixir pel camí del cementeri, també conegut de l’ermita. Però sembla que fugim
de nomenar el lloc on descansen els nostres morts. A uns 200 m. de l’eixida del poble
ens trobem la Séquia Primera i en ella l’antic llavaner públic.
La
Séquia Primera forma part de la xarxa de reg del nostre terme i de la que ja
parlarem més concretament un dia. Si de cas comentar que les corrents d’aigua van ara molt
baixes; i és que brolla menys aigua, s’han perdut molts ullals (naixements) en
augmentar la quantitat de motors.
El Llavaner
públicfou construït l’any 1920 situada sobre la Séquia Primera; estigué en ús
fins que la pantanada de 1982 el va tombar. Algunes dones el gastaven encara
als anys 70 i com el nivell d'aigua de la séquia era molt baix la part final de
la pedra de llavar de la part esquerra fou rebaixada. Despres de la pantanada
les restes sepultaren el camí de pas de l'interior del llavaner deixant-lo al
nivells dels camps; també allí quedaren restes. L'any 2005 es portà a terme una
primera restauració: es netejà la zona d'enderrocs amb una acurat treball que
va permetre recuperar gran part de les rajoles i quatre dels arcs que formaven
les finestres obertes. Les rajoles s'han reutilizat i són les que han quedat a
la vista. Amb els arcs es va poder reconstruir les finestres en la seua forma
original; a més els arcs originals serviren per fer el motlle utilitzar per
conseguir la resta d'arcs segons els sistema tradicional. En una segona fase
que tingué lloc l'any 2007 es reconstruí la coberta amb tirant i teula
alacantina a dos aigües.
Continuarem
caminant i deixarem la travessia al camí Corbera i després la travessia al Camí
la Font per trobar-nos un poc més endavant amb el Cementeri Municipal i
l’Ermita de Sant Sebastià.
Ermita de
Sant Sebastià està dedicada al patró del poble. Segons autors datada al segle
XVI-XVII; hi ha qui diu que és més antiga pel tipus de rajola utilitzada; fou
restaurada en 1985. Més be diriem que reconstruïda amb un criteri que deixarem
en discutible. Com a exemple contar-vos que un dels obrers que treballà allí en
contà que aparegueren, en una pared que havien decidit llevar, un taulells
antics amb una inscripció que ràpidament foren picats. Parlarem més endavant
amb detall; ara sols recordar que es prou diferent a com la vaig coneixer.
Fixem-nos ara tal com està.
És una construcció
senzilla, de dimensions reduïdes, amb coberta de teula tipus àrab a dos aigües.
L'accés és una porxada quadrangular perforada amb arcs rebaixats, a la que
s’accedeix per una escala. Es pot vorer l'interior en estar acristallat l'arc ogival
que forma la porta, tancada amb reixa. L'interior està cobert amb bigues de
fusta i volta de bovedilla dentada, formant una volta de canó apuntada.
La
tradició conta que la Festa de Sant Sebastià, amb fira de porrat, es feia a l’esplanada
de l'ermita fins que es traslladà ací el cementeri. Pot ser perfectament però
no s’ha trobat cap document al respecte. L’ermita està situada sobre una pedra
que formava un alter, es de propietat municipal i no es celebra culte.
Pel que
fa al Cementeri Municipal de Polinyà de Xúquer fou construït en 1882 per
complir la normativa de 1787 que obligava a traure del poble els cementeris; abans
estava al costat de l’església. Fou ampliat i reformat en 1928 i en diverses
ocasions posteriors, segons les necessitats.
Deixem el cementeri, passem l’ermita i, apegat
a la paret del cementeri vorem les restes abandonades d’un ullal (manantial).
Hi havia a la paret uns taulells de ceràmica amb una imatge de Sant Sebastià
que han sigut furtats. Ara sols queda una escaleta que baixa a no se sap massa
bé on.
Un centenar de metres després ens creuarem amb
la Sèquia Segona
Després de la Séquia Segona, a uns 100 m. Tenim
un creuament. Anirem recta, deixant de banda la travessia del Camí Corbera fins
el Camí la Font que creua el nostre, el Camí l’Ermita. Entre taronger i altres
cultius que van substituint-los i algun que altre camp deixat anar, aplegarem a
la Séquia del Rei, una de les séquies
que conformen l'entramat de sistema de reg de la marge dreta del Xúquer
coneguda com Séquia dels Quatre Pobles, conformada per aquell que formaven de
l'antiga Baronia de Corbera (Polinyà,Corbera, Riola i Fortaleny).
En arribar a la Séquia ens desviarem cap a la
dreta fins trobar-nos l’ullal més gran, viu i important del terme, l’Ullal de
la Font.
Ullal de La Fon és un aflorament natural
d'aigua que acaba a la Séquia del Rei. La qualitat del caudal i la seua
regularitat va fer que la Generalitat Valenciana fa 25 anys va crear el Centre de cultiu de peixos de Polinyà de
Xúquer, on es crien diverses espècies per a repoblació; destaquen el fartet, el
samaruc i l'anguila, a més de carpes, barbs, .... El centre
En aplegar a la rotonda trobarem amb el Barri
de la Font de Sant Joan, perquè és el
seu patró i se li feia festa; ara forma part de Benicull. El camí es la línia
de separació entre el terme dels dos pobles. Si a la rotonda es desvieu de la
ruta un moment cap a la dreta podreu fer una ullada a les cases, actualment la
majoria de segona residencia. Quasi al final de la tramada de cases voreu que
baixa un camí. La vista des d'aquest punt
es magnífica, una vista entre la Muntanya Pelada (on ens trobem) i la Serra de
Corbera que val la pena de disfrutar uns moments. Després tornem a la rotonda i
seguim en direcció Polinyà.
A llarg del Camí La Font fins a Polinyà, paral·lel
al Camí l’Ermita, tornem a trobar-nos amb les mateixes séquies però òbviament
en ordre invers. El trajecte de camí des de El Barri de la Font, fins el creuament
del Camí Campins, anem sobre la divisòria de Polinyà i Benicull. Els camins del
terme estan senyalitzats, sols heu de llegir els cartells per identificar-los.
Aplegant al poble, vora al camí, trobarem dos
edificis de propietats municipals. Els dos han sigut matadors municipals en
diferent èpoques. El primer que trobareu és ara vivenda social, l’altre Depòsit
Municipal de Materials. Front al primer, soterrats baix el fang estan els
vestigis d’un llavaner que va anar perdent-se després de la construcció del que
hi ha al camí l’ermita, amb millor condicions. Enfront del matador vell, hui
magatzem de l’Ajuntament està el que tots coneguem com La Caseta Xina, el
realitat un motor prou antic, catalogat per la Conselleria; la seua entrada és
mostra d’una altre temps, temps d’esplendor per a la taronja i els propietaris
de tarongerars, quan es feren els motors i es construïren accessos com aquest:
porta de ferro, camí amb xiprers i plantes, ....
Entrem al poble i a l’Avinguda Alzira, a qui
tots diguem la ronda encara que sols és un tros d’ella, tanquem aquesta ruta i
cadascú s’encamine per on més li vinga de gust fins a una altra sortida pel
terme.
Eduard J. Gay
A l’Arxiu Municipal de Polinyà conservem un
plano de Polinyà de l’any 1930. La cosa sembla normal però no ho és tant. L’arxiu
fou cremat en 1936 i la documentació anterior va desaparèixer.
