dijous, 9 de maig de 2013

PASSEJAR POLINYÀ. EL CAMÍ L'ERMITA.


He dit moltes vegades que també el terme és Polinyà, que també es poble; està ahí i sovint no li prestem massa atenció. Inclús pot ser que el passegem, eixim a caminar, a fer una volta i mirem sense vore. Perque mirar es fixar la vista i vorer saber allò en el que ens entra pels ulls. Així que igual, si us sembla bé, si us apeteix, començar a passejar el terme, i el poble fixant-nos un poc per on anem, per on passem, coneguent un poc més l’espai que habitem.

És molta la gent que en sortir a caminar pel terme pren la ruta que direm de l’ermita; per res en especial; tal volta perquè dels llocs per on passarem pot ser siga el més oblidat.

M’agrada eixir pel camí del cementeri, també conegut de l’ermita. Però sembla que fugim de nomenar el lloc on descansen els nostres morts. A uns 200 m. de l’eixida del poble ens trobem la Séquia Primera i en ella l’antic llavaner públic.
La Séquia Primera forma part de la xarxa de reg del nostre terme i de la que ja parlarem més concretament un dia. Si de cas comentar que les corrents d’aigua van ara molt baixes; i és que brolla menys aigua, s’han perdut molts ullals (naixements) en augmentar la quantitat de motors.

El Llavaner públicfou construït l’any 1920 situada sobre la Séquia Primera; estigué en ús fins que la pantanada de 1982 el va tombar. Algunes dones el gastaven encara als anys 70 i com el nivell d'aigua de la séquia era molt baix la part final de la pedra de llavar de la part esquerra fou rebaixada. Despres de la pantanada les restes sepultaren el camí de pas de l'interior del llavaner deixant-lo al nivells dels camps; també allí quedaren restes. L'any 2005 es portà a terme una primera restauració: es netejà la zona d'enderrocs amb una acurat treball que va permetre recuperar gran part de les rajoles i quatre dels arcs que formaven les finestres obertes. Les rajoles s'han reutilizat i són les que han quedat a la vista. Amb els arcs es va poder reconstruir les finestres en la seua forma original; a més els arcs originals serviren per fer el motlle utilitzar per conseguir la resta d'arcs segons els sistema tradicional. En una segona fase que tingué lloc l'any 2007 es reconstruí la coberta amb tirant i teula alacantina a dos aigües.

Continuarem caminant i deixarem la travessia al camí Corbera i després la travessia al Camí la Font per trobar-nos un poc més endavant amb el Cementeri Municipal i l’Ermita de Sant Sebastià.

Ermita de Sant Sebastià està dedicada al patró del poble. Segons autors datada al segle XVI-XVII; hi ha qui diu que és més antiga pel tipus de rajola utilitzada; fou restaurada en 1985. Més be diriem que reconstruïda amb un criteri que deixarem en discutible. Com a exemple contar-vos que un dels obrers que treballà allí en contà que aparegueren, en una pared que havien decidit llevar, un taulells antics amb una inscripció que ràpidament foren picats. Parlarem més endavant amb detall; ara sols recordar que es prou diferent a com la vaig coneixer. Fixem-nos ara tal com està.

És una construcció senzilla, de dimensions reduïdes, amb coberta de teula tipus àrab a dos aigües. L'accés és una porxada quadrangular perforada amb arcs rebaixats, a la que s’accedeix per una escala. Es pot vorer l'interior en estar acristallat l'arc ogival que forma la porta, tancada amb reixa. L'interior està cobert amb bigues de fusta i volta de bovedilla dentada, formant una volta de canó apuntada.

La tradició conta que la Festa de Sant Sebastià, amb fira de porrat, es feia a l’esplanada de l'ermita fins que es traslladà ací el cementeri. Pot ser perfectament però no s’ha trobat cap document al respecte. L’ermita està situada sobre una pedra que formava un alter, es de propietat municipal i no es celebra culte.

Pel que fa al Cementeri Municipal de Polinyà de Xúquer fou construït en 1882 per complir la normativa de 1787 que obligava a traure del poble els cementeris; abans estava al costat de l’església. Fou ampliat i reformat en 1928 i en diverses ocasions posteriors, segons les necessitats.

Deixem el cementeri, passem l’ermita i, apegat a la paret del cementeri vorem les restes abandonades d’un ullal (manantial). Hi havia a la paret uns taulells de ceràmica amb una imatge de Sant Sebastià que han sigut furtats. Ara sols queda una escaleta que baixa a no se sap massa bé on.

Un centenar de metres després ens creuarem amb la Sèquia Segona

Després de la Séquia Segona, a uns 100 m. Tenim un creuament. Anirem recta, deixant de banda la travessia del Camí Corbera fins el Camí la Font que creua el nostre, el Camí l’Ermita. Entre taronger i altres cultius que van substituint-los i algun que altre camp deixat anar, aplegarem a la  Séquia del Rei, una de les séquies que conformen l'entramat de sistema de reg de la marge dreta del Xúquer coneguda com Séquia dels Quatre Pobles, conformada per aquell que formaven de l'antiga Baronia de Corbera (Polinyà,Corbera, Riola i Fortaleny).

En arribar a la Séquia ens desviarem cap a la dreta fins trobar-nos l’ullal més gran, viu i important del terme, l’Ullal de la Font.

Ullal de La Fon és un aflorament natural d'aigua que acaba a la Séquia del Rei. La qualitat del caudal i la seua regularitat va fer que la Generalitat Valenciana fa 25 anys va crear  el Centre de cultiu de peixos de Polinyà de Xúquer, on es crien diverses espècies per a repoblació; destaquen el fartet, el samaruc i l'anguila, a més de carpes, barbs, .... El centre

En aplegar a la rotonda trobarem amb el Barri de la Font  de Sant Joan, perquè és el seu patró i se li feia festa; ara forma part de Benicull. El camí es la línia de separació entre el terme dels dos pobles. Si a la rotonda es desvieu de la ruta un moment cap a la dreta podreu fer una ullada a les cases, actualment la majoria de segona residencia. Quasi al final de la tramada de cases voreu que baixa un camí. La vista  des d'aquest punt es magnífica, una vista entre la Muntanya Pelada (on ens trobem) i la Serra de Corbera que val la pena de disfrutar uns moments. Després tornem a la rotonda i seguim en direcció Polinyà.



A llarg del Camí La Font fins a Polinyà, paral·lel al Camí l’Ermita, tornem a trobar-nos amb les mateixes séquies però òbviament en ordre invers. El trajecte de camí des de El Barri de la Font, fins el creuament del Camí Campins, anem sobre la divisòria de Polinyà i Benicull. Els camins del terme estan senyalitzats, sols heu de llegir els cartells per identificar-los.

Aplegant al poble, vora al camí, trobarem dos edificis de propietats municipals. Els dos han sigut matadors municipals en diferent èpoques. El primer que trobareu és ara vivenda social, l’altre Depòsit Municipal de Materials. Front al primer, soterrats baix el fang estan els vestigis d’un llavaner que va anar perdent-se després de la construcció del que hi ha al camí l’ermita, amb millor condicions. Enfront del matador vell, hui magatzem de l’Ajuntament està el que tots coneguem com La Caseta Xina, el realitat un motor prou antic, catalogat per la Conselleria; la seua entrada és mostra d’una altre temps, temps d’esplendor per a la taronja i els propietaris de tarongerars, quan es feren els motors i es construïren accessos com aquest: porta de ferro, camí amb xiprers i plantes, ....

Entrem al poble i a l’Avinguda Alzira, a qui tots diguem la ronda encara que sols és un tros d’ella, tanquem aquesta ruta i cadascú s’encamine per on més li vinga de gust fins a una altra sortida pel terme.

Eduard J. Gay

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada